SUMA, SUPERPOSCIÓ I EFECTE DE SUPERPOSICIÓ.

LA SÍNTESI ADDITIVA DE LLUM.

La síntesi additiva de llum és l'exemple més clar que ens pot permetre diferenciar i comprendre amb més claredat els conceptes de suma, superposició i efecte de superposició.

A la següent imatges podem observar com mitjançant l'ús de diferents feixos de llum es produeix a la seva confluència i dins d'un mateix espai una clara superposició, perceptible només quan la suma de les seves freqüències es fa visible com a resultat del límit a la velocitat de propagació "c" i l'existència d'un límit material, en aquest cas la superfície, que com a mirall ens reflecteix aquests feixos en una mateixa direcció. És finalment a l'existència d'un límit perceptual donat en la manera com percebem i processem la informació, el que fa que es produeixi un efecte suma de freqüències, encara que en realitat i en tractar-se d'una superposició, aquesta suma no s'arriba a produir mai, tal com podem deduir a partir de l'observació del comportament dels mateixos feixos al buit, raó per la qual aquests continuen amb la seva trajectòria original conservat íntegrament la seva naturalesa individual (freqüència).

La superposició de la llum i el Interferòmetre de Michelson i Morley.

Aquesta capacitat que té la llum per superposar-se a l'espai és la raó que la primera conclusió que es va extreure de l'experiment del Interferòmetre de Michelson i Morley fos que la llum sempre viatgi a la mateixa velocitat independentment del medi.

Així, en la síntesi additiva de llum podem veure clarament com a l'anàlisi de l'experiment se'ns qüestiona directament les bases de la Relativitat de Lorentz sobre la qual es va fonamentar la Teoria Especial de la Relativitat formulada per Albert Einstein, on la desviació de l'espai temps es va calcular mitjançant Pitàgores i en base a la suma de vectors, quan podem comprovar mitjançant l'experiment de la síntesi additiva de llum com aquests no se sumen sinó que sempre se superposen.  A més, hem de tenir present que el camp mitjà està sempre lligat a les partícules per ser camp i partícules parteix d'una mateixa cosa, prova d'això tenim l'existència de la interacció a distància, i és que l'origen del camp sempre va de dins  (centre) a fora (mitjà) en totes direccions, és a dir, té el seu origen a la partícula, de manera que tot el mig camp pel qual propaga el nostre feix de llum s'està desplaçant simultàniament com una unitat per l'espai, fet que ha provocat la confusió evident donada en alguns corrents interpretatius que afirmen que la Terra està estàtica i que és l'univers el que veritablement es mou.  Errors que han donat origen a la il·lusió dels viatges en el temps ia una multiplicitat de teories que ressalten algunes incoherències eclipsant les evidèncie, com ho ha estat la teoria de la planitud de la Terra, teories que han agitat en repetides vegades l'imaginari popular, però que per altra banda, també han permès als científics imaginar i veure les relacions físiques donades en la quantificació de processos simultanis superposats, una part de la física que està en contínua acceleració evolutiva. 

Conclusió:

A partir de la síntesi additiva de llum podem veure que en qualsevol superposició donada a camps, aquesta es comportarà sempre igual, i podem observar també com és el límit a la percepció el que fa percebem l'efecte de suma de la superposició quan en realitat només passa a la nostra interpretació.

Finalment, podem afirmar que la superposició de camps només és possible en la seva plenitud quan es dona la coincidència en la trayectoria dels diferents vectors tangencials, sent la superposició de camps en la majoria de casos parcial, és a dir, existeix una mínima resistència molt minsa i apenes perceptible però que és la  raó per la qual sorgeixen les forces durant la interacció.