Energia i Espai. *Una Teoria EPI

Introducció:

Quan pensem en l'energia i ens preguntem què pot ser, les primeres idees que se'ns vénen al cap són la llum, la calor, el corrent elèctric, un sentiment,... fins arribar al nexe comú que té alguna cosa a veure amb el moviment, i mentre salto d'idea en idea, em vaig adonant del perquè ens costa tant trobar una resposta, ja que resulta que l'energia no té una existència física com a tal, encara que sí que origina fenòmens físics que podem mesurar i comprovar, fenòmens com són les forces, fenòmens que necessiten un camp per existir, i és precisament d'això mateix del que pretén parlar el següent article, de l'energia, el camp i l'espai.

Energia.

Quan parlem d'energia sense centrar-nos en la quantitat, veiem que el moviment és ja de per si energia, i és en funció d'aquest que podem intentar fer una classificació i dir que existeixen principalment i des d'un punt de vista vectorial dos tipus d'energia:

  - El primer tipus seria l'energia particular amb el focus en moviment vectorial angular espí acompanyat d'un camp radial amb vector tangencial que, conjuntament formarien el binomi de partícula i camp. És impossible parlar d'energia i no tenir en compte el seu camp, ja que tots dos formen part de una mateixa cosa per no dir que tots dos són en essència la mateixa energia, així que quan parlem d'energia particular, pensarem en una partícula situada al centre de l'espai definit pel seu camp que, com a resultat del seu espí i/o moment angular, ofereixen una resistència al canvi relatiu en funció del seu moment angular i la quantitat d'energia integrada dins del mateix. Pensem que el camp d'una partícula, per a aquesta teoria, sempre va de dins cap a fora, per això cada partícula per si sempre és al centre de l'espai definit pel seu camp, fent que la seva quantitat energia sigui sempre relativa respecte a la resta de partícules".

  - En el segon tipus tindríem a l'energia cinètica que posseeix caràcter o vector lineal i està directament relacionada en la interacció i amb la resistència al canvi de posició espacial que ofereix l'energia particular; aquesta és per a la mecànica, un producte escalar entre el vector lineal relatiu i la resistència particular.

De vegades em pregunto amb tot el que es parla a les noves teories, si l'energia pertany a una altra dimensió, o a un univers paral·lel, alternatiu,... si és que n'hi ha algun, però crec que la resposta és evidentment que no, ja que si l'energia és capaç de propagar-se pel nostre univers a mode d'ona canviant la proporció escalar de la intensitat del camp al seu pas, aleshores, sens dubte aquesta pertanyerà al nostre univers, d'una altra manera, seria com un fantasma que passaria inadvertit. El que la fa tant especial és la capacitat que té per superposar-se plenament en un mateix espai quan s'alineen les trajectòries dels seus vectors tangencial/angular i/o lineals, una propietat poc clara perquè per nosaltres hi han diferents tipus de superposició, i sovint, aquesta es confon amb la denominada superposició d'informació que actualment està revolucionant el camp de l'estadística i la IA.

Així, l'energia, a més de poder propagar-se per l'univers com a ona, també existeix integrada per un costat com a partícula, i per l'altre com a camp en moviment angular relatiu, camp que proporciona alhora el mitjà per a la propagació de la energia cinètica quan es produeix un canvi en la seva posició espacial relativa.

(Vegeu a Teoria Espacial de Campos l'apartat dedicat a l'origen dels Camps magnètics per comprendre com s'alineen els camps de les partícules per sumar-ne la intensitat i com es polaritzen aquests dins d'una estructura anular tancada).

Quedem-nos amb aquest concepte: "L'energia que posseeix una partícula en espí crea i defineix el camp que existeix entorn de ella formant un binomi, camp i partícula, sent en aquestes parts d'una mateixa cosa, un binomi que dóna origen a l'Espai i la Força".

Camp.

r’ = c / ω

*Formula de la distància radial r del camp de influència d'una partícula amb espí inferior a c. (Teoria Espacial de Camps). Els camps particulars, pel que fa a la seva relació amb la partícula que els origina, no són infinits, ja que és a partir de " r' " i per la influència del límit a la propagació a "c" que aquests queden desvinculats de la partícula .

Si observem la fórmula del radi d'un camp respecte del moment angular d'una partícula, veiem que la fórmula en si ens indica que la condició principal perquè pugui existir el camp d'una partícula, és que l'espí particular de la mateixa recorri el nul espai que ocupa aquesta a una velocitat angular inferior a c, en cas contrari, tota l'energia del camp quedaria integrada i superposada en la seva totalitat dins al seu focus, per la qual cosa el camp no existiria, de la mateixa manera que tampoc existiria cap vinculació de la partícula amb el entorn, és a dir, seria nul·la la possibilitat d'interacció a través del camp en absència seva. El límit a la interacció del camp associat a la partícula serà doncs el punt radial en què el seu vector tangencial de camp sigui igual a "c", a partir del qual la influència d'aquest es desvincularà del focus per haver aconseguit el límit " c" (Màxima curvatura).

La idea de superposició com a capes:

Ara que sabem de l'abast interactiu dels camps, la principal complicació que ens trobem per a l'entesa de la naturalesa dels camps seria la tendència que aquests tenen a la superposició, una superposició que serà plena i sense origen de forces quan dos o més camps es veuen alineats als seus vectors angulars, lineals i/o tangencials, i una superposició parcial que dóna origen a la manifestació de forces per a la resta de supòsits. En funció de l'orientació de les velocitats tangencials a l'espai interactiu, la interacció serà d'atracció o repulsió, per la qual cosa les mateixes partícules es poden atreure o repel·lir en funció del posicionament espacial del seu espí i el sentit tangencial del seu camp respecte a la resta.

Centrant-nos en la superposició parcial, que és la que ens ocupa perquè possibilita el espai, el que pretenc explicar és la idea que els camps vénen a ser, igual que el comportament de la llum de milions d'estrelles, com una mena de transparència que se superposa amb la resta de camps, acabant tots per compartir el mateix espai i on cadascuna de les seves capes dins del seu radi d'interacció manté la seva relació directa amb el focus de la qual forma part, sent la força reconeguda al medi, el resultat de la suma i diferència vectorial de totes les interaccions de les capes superposades en un mateix pla, ja sigui com a resultat de la suma de forces a partir de la interacció conjunta de tots els camps que acaben formant una unitat energètica (similar a l'idea de M. Faraday), o per la superposició dels camps independents de totes les partícules en interacció, tal i com passa amb els feixos de llum (energia) en la seva propagació per l'espai, una resposta que crec que només la física quàntica serà capaç de donar la resposta quan aconsegueixi relacionar mitjançant la seva enginyeria inversa, el origen de la força amb la energia i el estat de les partícules. (Una metodologia que si les he de ser sincer, escapa al meu coneixement adquirit).

Aquest fet donat a la superposició, on cada focus particular actua com una unitat independent a través del seu camp, i on és la relació existent amb la resta de partícules el que permet agrupar i amplificar les forces com si d'un conjunt es tractés, és per mi la raó que fa que sigui tan difícil trobar la relació entre el camp mitjà i les partícules que ho estableixen, imaginant que a cada punt de l'espai se superposen milions de camps on cadascuna de les seves capes segueix guardant la seva relació directa amb el focus al qual pertanyen. Penso que només així com podem explicar com un vector de força, aparentment lineal, donat a qualsevol camp entre dues o més partícules, és el resultat de la interacció els seus dos o més camps superposats que fan sorgir la força a l'espai, a partir de les interaccions dels seus vectors tangencials en la distància, sent el caràcter d'atracció o repulsió en funció del posicionament espacial dels seus respectius espins.

Visió dimensional.

Si parlem de dimensions i centrant-nos en el focus, podríem dir que la quantitat d'energia superposada en un punt podria ser una dimensió que estaria directament relacionada amb la intensitat de la seva influència, i que la velocitat angular, seria una segona dimensió que estaria directament relacionada amb el radi d'interacció del seu camp, es a dir, el seu espai.

Energia cinètica i ones EM.

L'energia cinètica és una magnitud que mesura la quantitat de canvi que, com a ona, varia al seu pas la proporció de la densitat del medi establert. Tots els camps que se superposen creant estructures materials tendeixen a assolir un equilibri de forces entre totes les seves superposicions, per la qual cosa una variació del mateix, farà que tots els altres camps variïn la seva posició fins a assolir un nou equilibri, propagant-se així l'energia o el moviment particular per l'espai, una propagació que degut a la curvatura dels camps en proximitat, s'expandirà, es refractarà, ...

L'energia cinètica en camps particulars en equilibri es transmet pel moviment a mode de ona mitjançant una variació de la intensitat de camp que es propaga pel camp o espai compartit com a resultat del desplaçament espacial del focus. Aquesta ona, a diferència de les OEM, només tenen cresta, apareixent un moviment mecànic denominat moll o rebot que simula un efecte de vall originat per la resistència gradual al canvi de la partícula receptora a conseqüència de la seva fixació relativa a l'espai. 

Una característica curiosa d'aquest tipus d'ones és que ja siguin longitudinals o transversals, a l'espai buit lliure de la força de la gravetat o qualsevol altre força que suposi una fixació, totes dues propagacions són en essència longitudinals. Des de una visió espacial, l'únic que canvia és l'experimentació de l'amplitud relativa de l'ona per a la partícula que la rep, sent més ampla i amb menys energia quan es tracta d'una ona suposadament transversal on els camps interaccionen més de perfils durant la transició, que quan te un atac longitudinal, on els camps interaccionen directament reduint-se notòriament la distància entre focus.  (Els petits detalls són importants). 

Les Ones EM consisteixen en una doble sacsejada al camp entre partícules, cresta i vall succeeixen conjuntament dins del camp donat entre els focus sense que aquests es vegin aparentment afectats fins que no els arriba l'ona, sent per tant la longitud d'ona () menor que la distància entre focus, fent que es propagui lliurement abans d'interaccionar amb una altra partícula. Penso que aquesta propagació guarda gran similitud amb el plantejament de Maxwell, perquè si des del meu punt de vista camp elèctric i camp magnètic són exactament el mateix quan tenim en compte el vector tangencial de camp, aquí, l'oscil·lació del camp elèctric en cresta i vall fa aparèixer les forces que reconeixia Maxwell en els seus postulats, una oscil·lació simultània que es compensa a mesura que es propaga conservant la seva energia per viatjar infinitament per l'espai, cosa que per a ones amb longitud més gran que la distància entre focus no passa en dissipar-se l'energia en les seves interaccions amb els focus. Una altra curiositat que podem extreure del fet de que el net de l'energia continguda a l'amplitud d'una ona EM sigui cero, és que en la interacció, una partícula podrà replicar-la compensant la seva oscil·lació de manera successiva gràcies a la vall que l'acompanya, cosa que implica que la molla que refracta l'energia sigui mínima.

Energia particular.

Crec que a hores d'ara, la idea de que el camp és alhora part de l'energia del focus s'ha de tenir més en compte,  prova evident d'això la tenim en la interacció, perquè sí no fos així, aquesta no seria possible i llavors totes les partícules romandrien aïllades, així, el camp d'una partícula és la part de la energia que conté el vector tangencial del moviment angular del seu espí, responsable de la força que canvia el posicionament de les partícules. L'energia en espín pot ser una mica pragmàtica, ja que en si mateixa no ocupa espai, la qual cosa implicaria que, segons la meva teoria, hi poguéssim integrar tanta energia com calgui en un mateix punt espacial sempre que comparteixin el mateix vector angular, augmentant la intensitat del camp, i per tant, la magnitud de les forces originades a partir de la relació que posseeix amb el medi. I és que perquè hi hagi un volum, haurien d'existir forces entre partícules que sustentin les diferents posicions espacials de manera continuada, forces que sorgirien del desplaçament tangencial del camp lligat a les partícules, forces que serien en definitiva, les que establirien el volum tal i com el percebem.

Si us pregunteu perquè faig comentaris com aquest al llarg de l'escrit, la resposta és que és per recalcar amb notes com aquesta la meva percepció, i és que és per mi tan evident que l'espai va de dins a fora que se'm fa difícil comprendre com és que  no sorgeixen més teories de tipus EPIcèntriques que comparteixin un mateix enfocament, sobretot quan la física actual en el tema està pràcticament basada en funcions de creixement exponencials que és el mateix que posicionar-se al centre d'una circumferència i trobar constants com pi, e,  o n-complexos per definir el seu entorn i trobar la manera de representar tot el que passa a la seva àrea, desenvolupant un marc matemàtic complex, radial, angular, cíclic,... que permeti comprendre l'univers. 

No us sembla evident?

A mi sí, però seguim amb el tema...

Hem vist que segons la teoria, com més energia hagués superposada en un espí, més incidència tindrà el camp que gira al seu voltant, sent l'abast del mateix proporcional a la velocitat angular del seu espí particular, r' = c / ω, tal i com queda relacionat amb la fórmula, doncs recordem que segons aquesta, el camp de les partícules serà infinit en extensió però no en interacció, és a dir, que quan “v = c”, aquest es desvincularà del seu focus, per la qual cosa,  si ho interpretem des el punt de vista del focus particular, tindrem que el camp interactiu serà sempre limitat a la distància, igual que ho seran la resta de camps interactius de totes les partícules de l'univers, de manera que si pensem si hi ha un límit per al nostre univers, clarament aquest estarà en l'abast dels seus camps interactius on més enllà dels quals no hi haurà ni espai ni volum en no existir ja la força, i per tant, ni cap possible vinculació interactiva, ja que, tot i que la suposada existència del camp desvinculat arriba més enllà, aquest continuaria disminuint en 1/X^2, en un principi, aquest podria permetre la propagació d'ones electromagnètiques en no requerir més que camp, però no és difícil imaginar que, quan més enllà s'hi vagin, menor serà la densitat del medi fins que arribi aquest a la seva nul·litat, punt on s'acabarà per absorbir la poca energia que pugui contenir l'ona, diluint-se finalment amb el nul mitjà sobre el qual ja no es podria sustentar.

Polarització.

Sabem que l'energia en espín es comporta particularment com a massa oferint una resistència al canvi fruit del seu moment angular, però aquest moviment, pot sumar forces de camp alineant-se amb altres partícules al seu eix i crear estructures polaritzades dins d'una estructura lineal o anul·lar sustentant-se per em camp de la pròpia estructura. (Mirar polarització del camp a la Teoria Espacial de camps).

Un exemple clar el tenim als camps magnètics dels electrons, on el desplaçament de les partícules en l'única manera com ho poden fer, facilita l'alineació dels camps i crea, a partir de la superposició ordenada, una suma de totes les seves forces tangencials en haver-se situat totes les partícules en aquella posició idònia que els ofereix una menor resistència al canvi per a la circulació.

Orbitals i Estàtics Atòmics, una tercera possibilitat.

Imagino que una de les conseqüències de l'espí del camp i la relativitat del seu moviment és que no és una condició necessària que les partícules hagin d'orbitar els nuclis per assolir a constituir matèria, ja que poden romandre atrapades en punts de Lagrange atòmics que estarien donats entre forces que sorgeixin a partir de l'espín d'altres partícules i els seus camps, o d'una partícula central dominant que governa l'ordre de l'estructura atòmic mitjançant la influència tangencial del camp en desplaçament, cosa que farà que el camp mitjà vinculat del nucli també estigui sempre en continu moviment relatiu respecte a la resta, possibilitant que altres partícules amb espín compensat puguin romandre estàtiques en els espai atòmic des del seu punt de vista global.

Finalment, per divagar i refrescar la ment durant un instant, penso que si l'espai interactiu va de dins a fora, potser hauríem de considerar l'energia particular a l'espín com un estat de repòs local del nostre univers, de manera que si tota l'energia de l'univers estigués sumida en un únic espí a velocitat angular c, aquest existiria, si, però no l'espai interactiu tal com ho percebem, que és el que pretenc destacar en aquest article per despertar la curiositat i ampliar coneixements

Anem ara a per el més gran i pesat,...

G.

Sí camp i energia són un binomi que se superposa amb tots els camps, igual que se sumen les forces en un camp magnètic en apuntar tots els electrons en una mateixa direcció i augmentar així l'abast de la seva influència a l'espai, el mateix passarà quan tota una estructura massiva amb forces en totes direccions s'amuntega en una massa, una estructura que estarà formada també per partícules de baixa energia angular amb radi de camp de abast molt més gran que el que podria tenir l'electró o altres partícules de alta energia angular que són les responsables de mantenir unida la matèria, fent alhora que totes les partícules de baixa intensitat quedessin amuntegades i que la força dels seus camps es pugui superposar notòriament i en totes direccions, gràcies al desordre estructural que clarament estarà sustentat només per partícules de alta energia. Per aquesta raó, si tenim en compte que les partícules d'alta energia generen una gran força en proximitat, per un camp g caldran moltíssims més partícules que les necessàries en els camps magnètics perquè la força resultant de la superposició vectorial de aquestes partícules de baixa intensitat a llarga distància tingui una influència clara en el medi campal.

Si tenim en compte que a més existeix un moviment angular en el seu conjunt, com pot ser la rotació d'una estrella, un moviment que és relativament baix tant a nivell particular com global, tindrem que el camp superposat de les partícules de baixa energia comprimides, crearien més forces i a més llarga distància a l'equador de rotació que al seu l'eix, com resultat del moviment angular global "G + Ge", sent al seu eix de només "G", i és que cada força particular de g estaria directament lligada a la suma del seu moment angular més els seus moviments relatius, sent aquest últim en el nostre supòsit, un nou moment angular propiciat per la rotació. Mostra de això la podem trobar en la formació dels plans estel·lars, cosa que no implica que els planetes hagin de tenir el seu eix en paral·lel amb l'eix estel·lar, com podem observar que passa amb alguns dels planetes del nostre sistema, ja que és el camp de l'estrella qui amb diferència governaria en aquest pla estel·lar.

Així hauríem que és en la superposició de tot aquest camp unit sota un nou moment angular qui dominarà l'alineació i la suma dels vectors de força d'atracció a llarga distància en un finit molt llunyà, moviment que és per a mi el responsable, amb les seves limitacions, del suport de les grans estructures com les galàxies.

Una curiositat que veig en aquesta idea és el comportament en grup de les masses estel·lars que semblen estar deslligades del centre de la galàxia, on complirien la premissa que quan el vector tangencial de qualsevol camp a la distància és igual a "c", el camp d'aquest queda desvinculat del focus. Penso que és aquesta desconnexió el que està passant a la nostre galàxia a causa de les llargues distàncies, per això estic més amb la teoria de que la galàxia s'ordena dins d'una estructura polaritzada de camp g arrel de la translació estel·lar, i no amb la idea de l'existència de un centre súper massiu invisible que la regeix, fet que es contradiu amb el perquè de la desconnexió estel·lar a molt llarga distància.

Finalment penso que el comportament del camp g en grans masses en translació per la galàxia ha de guardar una gran similitud amb els camps magnètics, però que serà degut a la seva baixa velocitat angular que els efectes com a camp g polaritzat només s'observarien a molt llarga distància.

Energia fosca o opaca: La Energia sense camp.

Tinc la idea de que sí que l'energia particular pot ser, tal com la coneixem materialment, integrada en partícules amb espí angular inferior a "c" conjuntament amb el seu camp de forces, una explicació possible per a l'anomenada energia fosca podria ser que la existència de partícules amb carència de camp en posseir un espí angular = c, de manera que tota la energia estaria dins del focus, i seria llavors la manca de camp el que faria que fossin impossibles de rastrejar en ser neutres, indetectables, inaccessibles, invisible, discreta,... camuflades a l'espai mitjà romanent aïllades en espera d'una col·lisió, i que si fos aquesta la raó de ser fosques, aquestes no explicarien el perquè de l'acceleració a l'univers en estar desvinculades del medi.

Finalment, que una partícula es torni gairebé opaca pot ser també una gran oportunitat per integrar energia no interactiva com si fos un acumulador, però evitant per suposat que arribés a tornar-se opaca del tot, cosa que la faria inamovible i inaccessible.

Somio que si fos possible i amb una mica de ficció, podríem tenir grans acumulacions d'energia integrades en un mateix espí i sustentades mitjançant un controlat moviment del camp mitjà, que a més, seria transportable amb tan sols una mínima resistència en la direcció en què apunta el seu eix, tenint així una font d'energia que podria ser pràcticament inesgotable.

La integració de l'energia.

L'energia es pot emmagatzemar i estic segur que en un futur, també es podrà integrar, tal com fa l'univers. Imagino que el procés d'integració hauria de consistir a superposar energia en un mateix punt de l'espai igualant-ne l'espín, estabilitzar-la mitjançant el control del moviment relatiu del camp mitjà, el qual també ens hauria de servir per a l'accés controlat posterior.

Cada cop estic més segur que en el futur es trobarà la manera d'integrar energia de manera neta i controlada, i si no pot ser, almenys haurà estat un bonic somni d'esperança per a la ciència ficció.

Nota personal final:

Crec que ha arribat el moment de donar per acabada la meva feina de intentar aportar i contribuir, des de el meu escepticisme innat, quelcom útil a la ciència, i ara que tinc la sensació de tenir les butxaques buides i no tenir res més a dir, només em queda escriure...

Això és tot amics... 

Gràcies.

Versió en Castellà: